En el mite de Babel, la Bíblia presenta la pluralitat lingüística com un càstig. Tot i així, també ens diu que la llengua unificada porta els homes a comparar-se amb Déu, una clara al·lusió als feixismes en què han desembocat diferents ideologies nacionalistes. També hi ha una preciosa metàfora de l'altura. El pluralisme lingüístic implica una propagació i una dispersió horitzontals en l'espai, mentre que la unificació de la llengua es fa en sentit vertical, lluny de la terra”. Ahmed Ghazali (2008). “El teatre no és pas Babel”, revista (Pausa.), n.29, p.31.

No vaig tenir la sort de conèixer el dramaturg marroquí Ahmed Ghazali, que malauradament va perdre la vida en un accident l’estiu passat, però quan vaig llegir fa un dies aquest article, escrit fa més de quinze anys, el vaig rebre com un presagi i una invitació. Si d’alguna cosa pot presumir amb orgull l’Institut Barri Besòs és precisament de la gran diversitat de cultures i llengües que omplen els seus passadissos. Com a amant de la llengua i la paraula, sentiria que perdo una oportunitat si no aprofito aquesta pluralitat en un projecte de teatre. Així doncs, amb el mite de Babel com a teló de fons i les diverses llengües parlades pels alumnes com a matèria prima, m’agradaria fer exercicis d’escriptura i traducció així com investigar què és per ells (individual i col·lectivament) la utopia. La verticalitat unificadora de la torre? La horitzontalitat de la dispersió plural? Un entremig? Cap de les dues? I el més important, com representar la utopia en un món cada cop més distòpic? Ja us ho explicarem. Parlant la gent s’entén, diuen.