‘Res no està trencat’, reparar i donar nova vida als objectes

El Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Institut Vall d’Hebron presenten el procés de creació de Svantje Bußhoff EN RESiDÈNCiA al Vall d’Hebron.

‘Al llarg de tot un curs, hem treballat el concepte de reparació. I hem experimentat com es trenquen les coses, pas previ per reparar-les i donar-les un nou ús’. Amb aquestes paraules, la creadora Svantje Bußhoff EN RESiDÈNCiA 2020-2021 a l’Institut Vall d’Hebron va explicar en què ha consistit el procés de creació que ha compartit amb un grup d’alumnes de 1r d’ESO i docents del mateix centre. ‘La idea general del projecte era aprendre a mirar els objectes amb amor i tendresa. No descartar les coses trencades o malmeses, sinó veure de quina manera podrien tornar a incorporar-se al món’. I, a jutjar per les cures i reparacions d’objectes diversos (un maó, un regle, un mitjó, una cafetera...) que ha fet el grup, l’objectiu s’ha assolit amb escreix.

Un procés de creació, dues presentacions públiques

El 6 de maig va tenir lloc la presentació de la intervenció més significativa que s’ha realitzat al llarg de la residència de Bußhoff al Vall d’Hebron: la recuperació dels vells fanals que es rovellaven a la part del darrere de l’institut, i als quals ningú no parava atenció. Tres suports d’estil modernista, forjats en ferro, que van perdre la seva funció original fa molts anys i que ara, gràcies al treball reparador dels i de les alumnes, l’artista, l’equip del Museu Nacional d’Art i la docent implicada en el procés de creació, han iniciat una segona vida.

L’acte va consistir en un itinerari per l’àrea posterior del centre amb el guiatge de l’alumnat, que va explicar als seus companys i companyes quines decisions s’havien pres per reparar els fanals malmesos, quins materials es van utilitzar per fer-ho i quin sentit tenien les seves intervencions. El primer fanal, convertit en el suport d’un mòbil de peixos de colors i cascavells, connecta amb el vent, que el fa moure i dringar. El segon, és ara una instal·lació sonora: és el suport d’unes campanes fetes amb tubs reciclats; mentre que el tercer, i últim, es retroba amb l’ús que va tenir fa gairebé un segle. Perquè, aquí, una garlanda de llums introduïda en un tambor metàl·lic il·lumina l’espai quan cau la nit. 

Una setmana més tard, a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’equip participant en la residència va retrobar-se per presentar altres objectes que havia reparat durant el curs. L’exposició Re-parar d’Svantje Bußhoff, oberta fins al 23 de maig, ha incorporat una vitrina amb aquests objectes curats per l’alumnat: amb això, la mostra ha passat  a ser col·lectiva. Objectes i motius que sovint passen desapercebuts, com ara esquerdes en un mur o un maó, però que després del tractament al qual van ser sotmesos, s’han convertit en peces expositives. ‘Em van donar un bitllet gairebé trencat per la meitat, inservible’, va explicar en Juanjo, un dels alumnes i guies de la mostra. ‘En comptes de llançar-lo, el vaig cosir i el vaig decorar, amb uns “brillantets” per una banda, com si fossin ulls, i altres motius a l’altra cara’. El seu company Sebas va presentar la seva peça reparada: ‘Antes era solo un trozo de plástico que no tenía ninguna utilidad, estaba roto. Pero le añadimos unas piezas también de plástico que representaban las teclas de un ordenador y ahora parece un teclado’. La Mariam, una altra de les participants a la residència, va posar en context una creació que reproduïa unes línies irregulars sobre dos làmines allargades de paper: ‘A l’institut van trobar una paret amb esquerdes i les vam pintar. Després, les vam passar sobre el paper i les vam decorar, per exemple, com si una d’elles fos un riu’.

Més objectes: una cafetera oxidada i sense mànec és ara un objecte decoratiu, amb un filferro com a agafador i una capa de color blanc; una partitura en què les notes són els forats trobats a les parets de l’institut o del carrer, que un alumne va anar marcant en una llibreta (també exposada); un regle de 30 cm trencat es va arreglar afegint-li una peça de silicona; una clau anglesa feta a partir d’un tros de fusta; un maó trencat es va reparar dins un recipient amb guix, després de provar altres tècniques. ‘Quan intentes reparar alguna cosa has de trobar el material  més adient per fer-ho. És un procés de provar i equivocar-se, un camí en el qual et vas desviant i que no abandones fins que aconsegueixes el teu objectiu’, va dir Svantje Bußhoff.

El procés de creació, objecte d’un documental

La visita guiada a l’exposició va tenir continuïtat en la projecció d’un breu documental sobre la reparació dels fanals de l’institut i la col·locació dels objectes que els han tornat a la vida. El vídeo, que s’havia estrenat el 6 de maig en una aula del Vall d’Hebron, recull la fabricació dels diferents elements que ocupen el lloc dels vells fanals a la façana posterior del centre i la seva instal·lació, a càrrec de Xavier Pérez, treballador del Museu Nacional d’Art, antic alumne de l’institut i col·laborador del projecte.

En acabat, tal com van fer en la presentació del 6 de maig, les i els participants van valorar l’experiència: de manera unànime, van destacar que ara tenien una mirada nova cap a els objectes, que han après a apreciar-los i a reparar-los quan es fan malbé. ‘Hem après que res no està trencat, que tot pot tenir un nou ús’, va apuntar un alumne. ‘Ha estat un aprenentatge molt interessant, hem vist que les coses trencades poden tenir una altra vida’, va dir un altre. I més d’un va assegurar que els objectes que havien creat formaran part de la seva vida, que ha sorgit un vincle amb ells. Bußhoff va prendre novament la paraula: ‘Durant el procés, a més de treballar els objectes hem parlat de molts temes, com ara el valor dels objectes i els vincles que s’hi poden establir’.

Tots els objectes exposats al Museu Nacional d’Art, així com d’altres que es van reparar però que no formen part de la mostra, es poden veure al blog de la residència. És una oportunitat per conèixer més a fons el procés de creació de Res no està trencat, que ha comptat amb el comissariat i la coordinació del Museu Nacional d’Art de Catalunya i d’A Bao a Qu.